perquè ens enfadem?

perquè ens enfadem? perquè ens posem nerviosos? perquè cridem?

Hi ha dies en que és difícil començar el dia, notes una energia bullint a l'estómac i surt en forma de MONSTRE quan algú et diu alguna cosa.....i després....et sents fatal....penses per dins: però perquè m'enfado? perquè em poso nerviosa? perquè crido?

Avui és un dia de blaus i verds foscos, del fons marí, és un dia de sentiments traïts, de poques ganes de tenir ganes......però com diu una frase coneguda: tal dia farà un any!

Cualquiera puede enfadarse, eso es algo muy sencillo. Pero enfadarse con la persona adecuada, en el grado exacto, en el momento oportuno, con el propósito justo y del modo correcto, eso, ciertamente, no resulta tan sencillo. Aristóteles

Creo que es bueno enfadarse para darse cuenta de como y porque se enfada uno, a veces es necesario vivir el enfado para aprender a controlarlo.....este año me enfadé mucho pero voy viendo como controlar eso, en realidad es una energía que tiene tanta fuerza que hace que desarrolles pensamientos que te llevan a la necesidad de 'explotar'.....pero si no les haces caso, si te vas a pasear, te dedicas a limpiar el piso o a concentrate en alguna tarea ....consigues que luego desaparezca la energía y dispongas de toda tu razón para reflexionar....a veces, normalmente, nos enfadamos por tonterías y cuanto más nos irritamos más enfadados estamos, y normalmente no enfadamos con el que menos culpa tiene de la auténtica razón por la que nos enfadamos

conviene preguntarse a menudo: QUE ME PASA A MI?

pueso que normalmente lo que me pasa explica el pq de mi mal humor, y poc tiene que ver con el enfado que sale al exterior....a veces lo que me pasa nos da la respuesta a una situación que no nos satisfce y que durante el día a día camuflamos con mil excusas.

Enfadarse si, pero no mucho gracias!

ELS GROCS...

ahir vaig anar a berenar 'chuches' a un parc del Carmel....us preguntareu què hi fèia al Carmel, però us deixaré amb la intriga, el cas és que vaig compartir la tarda amb un dels meus Grocs.....si, si un dels meus amics grocs, que no és ni un xino ni un mandarí, sinó com diria l'Albert Espinosa algú amb qui tens una rel·lació única, especial, intransferible, i que va més enllà del que està socialment estandaritzat....és algú amb qui t'uneix l'esperit, els gustos, les sensacions, algú amb qui hi has dormit, t'has acariciat, algú que no és ni germà, ni amant, ni tan sols amic......

El Món Groc ...

"En el mundo amarillo, Albert habla de un mundo al alcance de todos con el color del Sol.Un sitio cálido donde los besos pueden durar diez minutos, donde los desconocidos pueden ser tus mejores aliados, donde el contacto físico pierde su connotación sexual, donde el cariño es algo tan cotidiano como comprar el pan, donde el miedo pierde su significado, donde la muerte no es eso que le pasa a los demás, donde la vida es lo más valioso, donde todo está donde tu quieres que esté.Este libro habla de todo esto, de todo lo que sentimos y no decimos, del miedo a que nos quiten lo que tenemos, de reconocernos enteramente y apreciar quiénes somos cada segundo del día.” Eloy Azorín.

Bé doncs ahir vaig passar una tarda ben maca, en companyia del meu groc, i aprofitant un dels petits grans plaers de la vida....sentir-te acompanyada, i relaxada deixant que la conversa se t'emporti, que el sucre se't desfaci a la boca, que et sorprengui un gos entremeliat o un carmel mal embolicat.....deixant que el groc inundi la tarda i embolcalli aquell moment.

Us ho recomano, detecteu el vostre groc i jugueu amb els colors....deixeu-vos portarper les emocions, per la part juganera que heu amagat en algun racó......des de fa molts anys pregunto als amics de quin color se senten, i laixí es persones adquiriexen tonalitats, és una bona manera de detectar la part més profunda de l'altre.

Voleu jugar?

DE QUIN COLOR ET SENTS AVUI?

Jo fa temps que arrossego un taronja brillant, profund amb olor a taronja dolça i de textura ben suau.

SI POGUÉS....

Amics ara mateix, si pogués, em traslladaria una setmana en aquest paissatge, on un dia hi vaig trobar una tranquilitat i un saber estar amb mi mateixa, volaria de problemes i compromisos, de responsabilitats i horaris, volaria del mal temps i allà.....em dedicaria a mirar els crancs porucs que caminen al revés, o les aiguavives transportades a la vora de la mar....si pogués retornaria a respirar, a olorar la humitat i les palmeres, a escoltar el soroll de les fulles i els animals amagats, e veure la lluna sortir majestuosa del mar, a escoltar la força del mar, ....a deixar que el dia s'allargui i es perdi en la immensitat de saber que avui i demà, potser ser`na iguals, però que en el fons tan se val......dunes blanques de pols, la lluna més gran que com mai l'havia imaginat, i els llavis salats, el riure esclatant pels racons, la musica a cada trencant, i ALEGRIA, ALEGRIA DE VIURE........aish!!! Bahia, Bahia......a cidade d'alegria, i Imbassai....el PARADÍS.

DANCE WITH LIFE

Fa dies que no escric, i és veritat que està molt mort, però han set uns dies de molta pressa (mil coses per fer, que si acompanyar a algu a l'aeroport, que si fer bolos, que si feina que si projecte....) però també han set dies de buidar el pap ....em sembla que són moments de molts canvis i molts importants!.....pero ho visc tranquila....avui he pensat que la opció és SER OPTIMISTA, sobretot cuidar-te a tu mateixa, perquè si no ho fas tu.....i després ser conscient que a la vida 'tal dia farà un any' ....aquesta frase m'encanta demostra que les coses tan com vénen se'n van, per tant convé probar de fer com els budistes....'ballar amb la vida'.....fa temps una amiga tenia a les rajoles de la cuina frases que li recordaven que al cap i a la fi, com que tot està en moviment tot és possible!

I sí, TOT ÉS POSSIBLE, només has de desitjar-ho fort i despreocupar-te'n, SABER QUÈ VOLS, i aprendre a triar, només així modifiquem el destí.....i finalment valorar cada moment.

Avui al matí m'he llevat de mal humor però he pensat: PQ??? quina raó tenia? i he començat a pensar en totes les coses meravelloses que m'envoltaven i encara que sembli una happy-happy, he vist que em començava a canviar la cara......

Bé donc, 4 reflexions que m'han servit per no 'matar' al blog, i per de passada recordar el : 'dance with life'

Què difícil és rel·lacionar-se!

Avui al matí quan m'he despertat eren quarts de set, m'he posat a pensar que en un no res el tècnic que ve a posar-me un nou calentador arribaria en breu! Ja m'ho havia dit el dia abans: señorita! llegaré por la mañana tempranito, que yo a las 5:30 ya estoy en marcha!....es clar jo amb la idea de solucionar el tema de l'aigua calenta li vaig dir que si hombre que si!

Aquest matí mentre em dutxava amb aigua gelada i probava de no cridar per no despertar al veïnat, he pensat que les rel·lacions en general són ben difícils (devia ser l'impacte de l'aigua freda a la pell....pq ja em direu si era moment per pensar en això)

però sí, és ben veritat la gent té amics, amb qui , evidentment, té diferències, però no les solucionen! Jo he perdut una amiga i encara no sé pq , un dia ara fa 2 anys em va deixar de parlar!....i aquesta setmana he tingut una diferència amb un amic, i no en vol parlar!

He estat pensant molt en això, serà que a mi no em costa comunicar-me, però es que és BÀSIC, les persones som, pensem, i sentim de manera diferent, i l'amistad i les rel·lacions en general suposen un esforç molt gran per entendre què li passa a l'altre! No n'hi ha prou amb estimar-se, de vegades s'ha de provar de parlar, d'explicar tot el que ens passa per tal d'entendre i que ens entenguin!

Hi ha molta gent que no parla, pensa que és millor així, que el vent s'ho enduu tot.....però aquest és un mal endèmic que cada vegada es fa més gran fins que un dia PAM, peta tot, i de sobte et trobes discutint per coses de fa 3 o 4 o 15 anys!!!!

Avui manifesto que la comunicació és bàsica, que sense ella no existeixen les rel·lacions sinceres i duraderes, i que la gent que NO PARLA es perd la meravella de descobrir que parlant acabes entenent als altres i a tu mateix molt millor! I si ens entenem, som més feliços tots plegats....per tant, val la pena no???

JO VULL SER COM EN FRED I LA GINGER!

Les rel·lacions són difícils, en general, les rel·lacions, de parella, familiars, d'amics, a la feina, de veïns, de coneguts, de nou vinguts.....són molt difícils.......cada moment és únic, i de fet moltes vegades evoluciones cap a d'altres indrets i de sobte et sorprèn de no trobar-t'hi amb la mateixa gent.

amb les amistats això passa molt amics de sempre que ara són trucades furtives un cop a l'any, coneguts retrobats que es converteixen en els teus confidents, parelles de fa molt temps, parelles de fa poc temps....de vegades no sé on és el límit, provo de trobar 'la meva gent' perquè he canviat tant que ja no em reconec en segons quins amics de la infància......de vegades em sento que he de justificar perquè 'mai tinc temps'.....potser en el fons t'adones que de temps en tens poc, i que de rel·lacions per cuidar un munt

no us ha passat mai de dir: he d'anar a veure la tieta que està fotuda i li farà il·lusió, he de trucar a la menganita que fa dies que em busca....he de trucar al menganito que fa l'aniversari

si truco a tothom que he de trucar a part de gastar-me un dineral en mòvil, necessito mínim dues horetes (de 8 a 10h) per enllestir-ho tot.....si quedo entre setmana per sopar o fer birres arribo a casa i no tinc esma ni de fer el sopar......si els caps de setmana quedo amb un i altre deixo de poder: llegir un llibre, escoltar música i escoltar què és el que necessito

de sobte me n'adono que les relacions són difícils pq de vegades no et trobes al mateix moment que la persona que tens davant, potser tu vols soletat i l'altre necessita companyia, potser tu vols silenci i l'altre vol soroll i conversa......i és un fifty/fifty de cada cosa

En Fred i la Ginger crec que demostren el que ha de ser una rel·lació veritable: la que et porta com el ball, la que s'acull al teu ritme vital, la que t'aporta alegria i armonia, la que no l'importa que passi temps pq el temps deixa de ser important quan comences a ballar.....

CARNESTOLTES O JAPO?

Veient aquesta imatge d'una banda m'agafen moltes ganes d'anar a japó, tot i que em dóna la sensació de no tenir res en comú amb aquest país, crec que deu ser una explosió d'efectes inesperats pels sentits......l'altre dia em comentava un amic que és una societat que només treballen, i que la comunicació utilitza uns altres canals d'expressió........em comentava aquest amic meu que mengen molt ràpid, tant ràpid que no demanen ni beguda....i la sopa, de tant calenta que se la beuen la xarrupen amb una intensitat que aquí ratllaria la provocació!

No ´se perquè em dóna avui per parlar de japó però me n'adono que les cultures ens diferencien i que si en una mateixa casa i familia sen's fa difícil entendren's imagino que la benentesa entre segons quines cultures és quasi impossible!

De vegades en la comunicació entre les persones ens deixem portar tant per les nostres propies experiències que acabem pensant que l'altre sent, i s'expressa de la mateixa manera......i no!

Per exemple odio quan algú em diu: ja sé el que vas a dir! i sempre s'equivoquen! perquè? doncs perquè en aquell moment la persona desconeix el discurs intern que jo estic tenint!

Odio també aquesta gent que els hi parles d'una cosa i et responen amb coses que competeixen a ells, per exemple tu expliques que t'ha passat alguna cosa, i en comptes de preguntar les conseqüències d'allò, et responen amb les seves experiencies.

Odio també quan algu em diu: fes-me cas, jo, si fos tu!...ostres, no ho ets! per tant deixa que m'equivoqui, que descobreixi o és que tens la veritat absoluta!

De fet la comunicació fa riure de lo absurds que som els humans....hi ha gent que no calla! però no és el matexi que gent que xerra molt, no! Gent que et fan un monòleg de 30 minuts i no et deixen intervenir en cap moment! I normalment aquesta gent és tan poc empàtica que no se n'adonen que tu fas uns badalls tant grans que has desconecatat fa estona! (això passa sobretot molt al món laboral....la gent es presenta a la teva oficina explican-te uns rotllos! i tú tel's mires pensant en si a l'hora de dinar et faràs un arròs o uns macarrons.)

Perquè el que sí és segur que després de 20 minuts de reunió, ja n'has tingut prou per dir i opinar sobre el tema, no calen més minuts!

De totes maneres he de reconeixer que jo sóc molt xerraire, i que de ben seur que una mica de tots aquestts defectes també els tinc jo!