MENJAR DÀTILS UN PLAER DESTINAT A PERSONES QUE SABEN NO TENIR PRESSA

Menjar dàtils es un plaer destinat a persones que saben no tenir pressa.
El dàtil es el fruit dolç i empalagós del desert, l'energia concentrada, la píndola natural dels berebers.
El dàtil s'ha de menjar amb calma i assegut sota l'ombra d'una palmera, per després aixecar-se
i aprofitar l'energia que ens aporta.
El dàtil es la injecció que de vegades ens fa falta.
Deu ser per això que els dos camells tòtils sovint s'asseien a la fresca i assaborien els seus fruits edulcorats.
En silènci, recolzats l'un sobre l'altre mastegaven amb els ulls tancats i es comunicaven telpàticamnet, o el que es el mateix, s'etenien sense parlar.
De tant en quant, obrien els ulls, es miràven i esclatàven a riure.
Eren temps de glòria i alegria que calia aprofitar.
Era habitual que un d'ells, com il·luminat per un raig de llum celestial, comencés a explicar
la darrera idea que pel cap li habia passat.
I es així com planejàven i preparàven els nous projectes. Un darrera l'altre, sense fre ni control. Donant absoluta llibertat a la seva imaginació.
Passa que tan iperactives ments aportaven a aquella petita societat de tòtils una quantitat tant gran de propostes , que sovint es trovàven no tenien temps de dur a terme
El dia es tant curt, pensaven...
En una d'aquestes aturades, sota la palmera, mentre feien honor al seu sobrenom oferint a tots als que passàven aquella cara de rumiador embadalit, van veure que un home gran s'apropava.
-Puc seure?, va preguntar.
-Si , es clar, vingui i faci-ho sobre aquesta pedra. Es el lloc mes còmode.
I tant còmode que va resultar...
El vellet va romandre quiet assegut, com qui recupera l'alè, durant ben be 20 minuts.
Passat aquest temps treié de la butxaca un paquet que poc a poc es dedicà a desembolicar.
En treié tabac i seguidament, amb habilitat però sense preses tornà a desar l'emboltori.
D'una altre buxaca, com qui treu un conill d'un barret, va pendre delicadament un petit i arrugat paper de fumar.
Va aixecar el cap i somrigué als dos camells tòtils.
Relament eren com espectadors d'un truc de magia.
Les seves mans tremoloses enrotllaren amb lentitud i serenor la materia i el paper.
L'home demanà foc.
- No , no en tenim.
-Vaja...
Es va apoltronar i va deixar passarel temps com qui espera que es posi a ploure.
En la llunania del camí es va veure aparèixer un altre personatge caminant.
El vell somrrigué.
Uns minuts mes tard ja havia arribat ben aprop d'ells , però evidentment seguia el seu camí.
Obrint els ulls en una acció prou indicativa el vellet va fer entendre a un dels dos camells
el que volia.
Un dels tòtils es va posar ràpidament en peu i s'atença d'una corredissa al personatge aparegut.
-Te foc?
-Si , esperi.
En questió de segons el vellet assegut tornava a somriure, aquest cop en senyal d'agraiement, doncs ja
tenia el que buscava.
L'extrany va desaparèixer i tots plegats romagueren en silenci mentre el cigarret es consumia mes pel pas del temps que no per les calades que el seu propietari li donava.
Encabat, l'apagà, respirà fons i es gratà la barba blanca i ben retallada.
Passaren vint minuts mes i finalment l'home s'aixecà, es va col·locar be la xilaba i després de somriure
reprengué de nou el camí.
A poc metres de distància, es girà per última vegada i els digué als dos tòtils.
- No es important la quantitat de vegades que pareu a descansar. Es important que cada vegada que ho feu
aconseguiu recupereu l'ale que us faltava.
I marxà caminat a un pas que només els homes de la seva edat i sabiesa saben portar amb dignitat.

Els dos tòtils agafàren els darrer dàtil de la bossa, el dividíren i en possar-lo dins la boca , tancaren els ulls
i assaboriren el moment com qui arriba al cel i domina la terra.

PEP

EL POBRE CAMELL TÒTIL

aquesta és la història d'un camell tòtil ....els camells per si no ho sabeu han nascut amb aquella cara de tòtils que fa que ningú sel's escolti, ténen aquell posat entre trist i despitat, que sembla que perdin l'energia pels costats.

El nostre camell tòtil va neixer amb voluntad de fer grans coses, ja de petit provava de ser el més ràpid, cosa dífícil en les terres del desert.....després d'adolescent provava de lligar força amb les camelles, ser el que les fes riure més, el que les entretingués i vaja l'ànima de la festa dels camells tòtils....'ardua tarea' gens menyspreable si considerem que aquest tipus d'actituds entre el món dels camell no estan gens ben vistes.....ei tu camell tòtil, si vols ser cavall veste'n al prat....li dèien alguns d'envejosos......però en Tòtil no en fèia cas, sabia que la persistència era la seva arma més forta!

Un dia en Tòtil, va trobar una Tòtila, una camella dooooolça com la mel, la Tòtila, l'acollia entre les seves potes, i l'acompanyava sempre contenta a tot arreu.....la Tòtila s'adaptava a totes les activitats que li proposva en Tòtil, i així va ser com es van enamorar.....mai ningú havia sentit parlar d'un amor tan autèntic entre dos camells, però ells estaven tant enamorats que fins i tot les serps del deserts els aplaudien quan passaven ben aprop!

Un dia, emocionats de tanta dolçor van decidir organitzar un gran banquet de camells, serviria per animar als altres camells a estar més orgullosos de la seva espècia.....els ensenyarien a ballar, a cantar, a correr i caminar de puntetes.....

Van passar dies i nits preparant el gran aconteixament, van haver de discutir com i quan, destriar què si i què no, i van haver de tenir molta paciència per no enfadar-se i saber-se escoltar.....i així va ser com van arribar a la data esperada, i la nit abans van seure a mirar els estels del desert....

a l'endemà arribaren camells de tot el món, alguns venien de molt lluny, tots intrigats per aquella parella de camells tòtils que semblava volguessin travessar i moure el sol brillant del desert........a mesura que arribaven els camells s'anaven relaxant, uns camells músics tocaven amb instruments de metall i percussió i donaven un aire d'alibaba i los 40 ladrones.....les camelles rebien un collaret de flors salvatges i els camells un barret de colors.......repartiren cervesa fresca (que els camells adoren) i començaren un ball....a l'inici el ball semblava que no anés a avançar però de sobte....la cosa es va animar....els camells reien, chisclaven, s'expressaven i inclús corrien!!!

La festa va durar fins a l'albada, i poc a poc els camells exausts van anar caient un per un de son i embriaguesa....tots sense excepció s'adormiren amb un somriure ben gran a la boca tòtila.....

Mentrestant en Tòtil i la Tòtila, s'afastaren una mica del grup i s'assegueren a observar la sortida del sol....la Tòtila li digué....estimat, escolta el silenci del desert....en Tòtil somrigué i li digué Gràcies per ser al meu costat, som un gran equip, tu confies en mi i jo en tu, i entre tots dos som capaços de moure el sol i les estrelles i d'aconseguir cada petit somni que tinguem......

Des d'aquell dia en Tòtil i la Tòtila han seguit fent festes, festivals, concursos i un munt d'activitats, al seu poble no hi falta mai l'alegria i sobretot han après que és en la il·lusió d'un que tot s els altres es redescobreixen......

PERQUÈ ELS DILLUNS ESTIC MÉS MACA?

els dilluns, quan em llevo, em costa arrencar els llençols un munt, i quan entro a la dutxa no sé ni on sóc, ni si porto esquiis o ja sóc nua.....després de la dutxa i de 10 minuts parada davant de l'armari pensant quin coi de roba m'he de posar....quan de sobte em miro al mirall, em veig més maca que mai! serà que estic ovulant? serà que avui és el meu anniversari? serà que he dormit més hores del compte?.....i de sobte em desfaig amb un somriure d'orella a orella....ja sé el què és.....és que sóc feliç!!!!! és que algú em fa MOLT feliç!!!!!!

Si, cada dilluns, estic més maca perquè cada divendres, dissabte i diumenge m'omplo d'alegria, de carinyu, de complicitat, de somriures, de romanticismes, de dolços posats al forn, de sopars magnífics, de converses, de neu, de sofà i cançons, de sofà i amics, de sofà i siestes......cada dilluns m'aixeco plena d'enregia i renovada d'esperit!

3+5 I TORNEM A CELEBRAR!

M'encanten els aniversaris, m'agrada llevar-me al matí i saber que fa tants anys naixia, juntament amb la meva germana, en una clínica anomenada Sagrada Familia.....seria el destí?

Però el que més m'agrada és pensar en totes les celebracions que m'he permés fer! A casa, desde petita he sentit dir als meus pares, que s'ha de celebrar tot.....un annviersari, un sant, un examen aprovat,.....i m'agrada pensar que sí, que on hi hagi una excusa per celebrar, brindem ben fort!!

Si provo de recordar celebracions, recordo un anniversari, els 29, que el vaig celebrar al bar LOLA, i aprofitant que aquell any es donaven els premis Goya vaig muntar un joc: tots els qui venien s'havien de disfressar amb una maleta repleta de disfresses, i havíen d'agafar una figureta comprada per l'ocasió dels Charles Chaplin , i seure en un sofà glamurosament vermell, i somriure, que el meu amic fotògraf feia una instantànea amb una Polaroid!!!! Qué divertit! prometo penjar les fotos d'aquest memorable anniversari!......els meus 26 i 27 els vaig celebrar al teatre malic, envolatada de personatges, bambalines, amics que improvitzaven una escena de shakespeare, o un batucada brasilera.......els 23 els vaig celebrar a Italia, enmig d'una escena improviytzada entrre mammes italianes i actors famosos vinguts d'arreu del món.....els 30 els vaig celebrar a Brasil, entre el mar i el riu, entre caipirinhes i samba i molta batucalada i capoeira....amb una calor espetarrant, fora de lo normal en els meus altres anniversaris en gener.....els 34 els vaig celebrar a Roma, entre capoeira, bicicletes i un sopar amb una cuinera napoletana que de les abraçades i petons que em feia quasi que em sentia en una peli del Bertolucci.......i els meus 35 els he celebrat fent una gimcama per Canillo, i enfundada amb uns esquiis rodejada de molts amics!.......m'encanta haver-ne fet 35, m'encanta la setmana abans dir moltes vegades 34 per despedir-te del númeor, m'encanten les sorpreses, els somriures i detalls, i sbretot m'encanta celebrar que un any més n'he fet un de més!