MENJAR DÀTILS UN PLAER DESTINAT A PERSONES QUE SABEN NO TENIR PRESSA

Menjar dàtils es un plaer destinat a persones que saben no tenir pressa.
El dàtil es el fruit dolç i empalagós del desert, l'energia concentrada, la píndola natural dels berebers.
El dàtil s'ha de menjar amb calma i assegut sota l'ombra d'una palmera, per després aixecar-se
i aprofitar l'energia que ens aporta.
El dàtil es la injecció que de vegades ens fa falta.
Deu ser per això que els dos camells tòtils sovint s'asseien a la fresca i assaborien els seus fruits edulcorats.
En silènci, recolzats l'un sobre l'altre mastegaven amb els ulls tancats i es comunicaven telpàticamnet, o el que es el mateix, s'etenien sense parlar.
De tant en quant, obrien els ulls, es miràven i esclatàven a riure.
Eren temps de glòria i alegria que calia aprofitar.
Era habitual que un d'ells, com il·luminat per un raig de llum celestial, comencés a explicar
la darrera idea que pel cap li habia passat.
I es així com planejàven i preparàven els nous projectes. Un darrera l'altre, sense fre ni control. Donant absoluta llibertat a la seva imaginació.
Passa que tan iperactives ments aportaven a aquella petita societat de tòtils una quantitat tant gran de propostes , que sovint es trovàven no tenien temps de dur a terme
El dia es tant curt, pensaven...
En una d'aquestes aturades, sota la palmera, mentre feien honor al seu sobrenom oferint a tots als que passàven aquella cara de rumiador embadalit, van veure que un home gran s'apropava.
-Puc seure?, va preguntar.
-Si , es clar, vingui i faci-ho sobre aquesta pedra. Es el lloc mes còmode.
I tant còmode que va resultar...
El vellet va romandre quiet assegut, com qui recupera l'alè, durant ben be 20 minuts.
Passat aquest temps treié de la butxaca un paquet que poc a poc es dedicà a desembolicar.
En treié tabac i seguidament, amb habilitat però sense preses tornà a desar l'emboltori.
D'una altre buxaca, com qui treu un conill d'un barret, va pendre delicadament un petit i arrugat paper de fumar.
Va aixecar el cap i somrigué als dos camells tòtils.
Relament eren com espectadors d'un truc de magia.
Les seves mans tremoloses enrotllaren amb lentitud i serenor la materia i el paper.
L'home demanà foc.
- No , no en tenim.
-Vaja...
Es va apoltronar i va deixar passarel temps com qui espera que es posi a ploure.
En la llunania del camí es va veure aparèixer un altre personatge caminant.
El vell somrrigué.
Uns minuts mes tard ja havia arribat ben aprop d'ells , però evidentment seguia el seu camí.
Obrint els ulls en una acció prou indicativa el vellet va fer entendre a un dels dos camells
el que volia.
Un dels tòtils es va posar ràpidament en peu i s'atença d'una corredissa al personatge aparegut.
-Te foc?
-Si , esperi.
En questió de segons el vellet assegut tornava a somriure, aquest cop en senyal d'agraiement, doncs ja
tenia el que buscava.
L'extrany va desaparèixer i tots plegats romagueren en silenci mentre el cigarret es consumia mes pel pas del temps que no per les calades que el seu propietari li donava.
Encabat, l'apagà, respirà fons i es gratà la barba blanca i ben retallada.
Passaren vint minuts mes i finalment l'home s'aixecà, es va col·locar be la xilaba i després de somriure
reprengué de nou el camí.
A poc metres de distància, es girà per última vegada i els digué als dos tòtils.
- No es important la quantitat de vegades que pareu a descansar. Es important que cada vegada que ho feu
aconseguiu recupereu l'ale que us faltava.
I marxà caminat a un pas que només els homes de la seva edat i sabiesa saben portar amb dignitat.

Els dos tòtils agafàren els darrer dàtil de la bossa, el dividíren i en possar-lo dins la boca , tancaren els ulls
i assaboriren el moment com qui arriba al cel i domina la terra.

PEP