UGANDA

El sábado me quedé en casa, estava muy resfriada y me dispuse a ver un documental que hacían en la 2, era sobre los niños en Uganda, niños y niñas raptados por el ejército de la resistencia, vidas destrozadas a los 10, 12 o 14 años,......violencia por violencia, y un sinfin de experiencias sin sentido.

En ese momento me dí cuenta de dos cosas:

1. es necesario tener información para aprender a valorar lo que tenemos

2. tenemos la responsabilidad y la obligación de hacer algo por los demás

Viendo los ojitos de estos niños, algunos sin orejas, otros sin dedos, te das cuenta que algunos hemos venido a vivir en un globo azucarado? Hay tanta miseria humana, tantos sentimientos fustrados y tantas experiencias traumáticas....

Des de mi humilde blog pongo algo de inormación sobre una realidad que aunque parezca de película acontece cada día, y que destroza la vida de muchisimos niños y niñas, de ojos tristes que solo quieren tener una vida normal y digna.

La República de Uganda es un país en la parte centro-este de África. Limita al sureste con el Lago Victoria, al este con Kenia, al norte con Sudán, al oeste con la República Democrática del Congo y al suroeste con Ruanda y Tanzania. La capital de Uganda es Kampala

La bulliciosa ciudad capital de Kampala, localizada al sur, ejemplifica la trasformación de Uganda. Un país que ha avanzado de una economía plagada por la decadencia hasta colocarse en el camino de la prosperidad. Con un crecimiento reactivado del PIB de más del 8% en los últimos tres años, Uganda es visto por otras naciones africanas como una historia convincente de esperanza. Sin embargo, la sublevación armada en el norte y en el este de Uganda ha ocasionado uno de los mayores desplazamientos de personas en África.
La rebelión de 18 años contra el gobierno encabezada por el Ejército de Resistencia del Señor (LRA, por sus siglas en inglés) ha obligado a más de 1.6 millones de ugandeses -la mitad de ellos niños- a huir hacia campamentos miserables y atestados para poder escapar de ataques y matanzas sin sentido. El número de personas internamente desplazadas casi se ha triplicado desde el 2002. Los ataques sobre objetivos civiles vulnerables continúan y son efectuados por niños soldados mucho más jóvenes que sus víctimas.El aspecto más desconcertante de esta crisis humanitaria es el hecho de que se trata de una guerra combatida por niños contra niños - los menores constituyen casi el 90% de los soldados del LRA. Algunos reclutas tienen tan solo ocho años de edad y son enlistados por la fuerza durante los ataques a los pueblos. Los niños son tratados con brutalidad y obligados a cometer atrocidades contra sus compañeros plagiados e incluso contra sus hermanos. Los que tratan de escapar son asesinados. Para quienes viven en constante miedo, la violencia se convierte en un modo de vida y el trauma psicológico es incalculable. Por temor al secuestro, oleadas de niños, a menudo en compañía de sus madres, abandonan sus hogares cada noche y caminan durante horas, desde los pueblos vecinos para alcanzar a la seguridad relativa que ofrecen las principales ciudades, sólo para caminar de regreso a casa al despuntar el alba. Aproximadamente 40,000 "viajeros nocturnos" duermen bajo puentes, en escuelas, patios de hospitales o estacionamientos de autobuses para evitar ser atrapados por el LRA.Desde el comienzo de la rebelión en la década de 1980, alrededor de 30,000 niños han sido plagiados para trabajar como niños soldados y como cargadores, o para servir como "esposas" de los rebeldes y parir a sus hijos. Esta cifra se ha incrementado con 10,000 niños plagiados tan sólo en los 18 últimos meses.A pesar de la gravedad de la situación humanitaria, se ha recibido menos del 10% de los $130 millones solicitados por la comunidad humanitaria para el 2004. En algunas áreas, la tasa de desnutrición registrada entre los niños alcanza hasta el 30%. El miedo a los ataques de los rebeldes afectó gravemente la temporada de siembra lo cual amenaza con agravar la ya severa escasez de alimentos en los próximos meses. Los servicios médicos casi no funcionan al irse agotando sus reservas y sus trabajadores huyen para salvarse de los ataques del LRA.Incluso con los progresos significativos en el proceso de paz que tienen lugar en el país vecino Sudán, la paz en Uganda es endeble ante estos hechos. La "historia de éxito" que representa Uganda en las mentes de los responsables de formular las políticas económicas del mundo, contrasta ásperamente con la tragedia de conflicto en el norte y el este que no muestra señales de disminución.

la castanyera...

sempre m'ha agradat celebrar la castanyada.....m'agrada ser aprop del caliu d'unes brases, encara que faci calor, m'agrada agafar les castanyes empaquetades en un paper de dirai calent, m'agrada menjar-me un moniato amb oli i sal.......m'agraden els panellets de piñons, i els de coco....quan era petita amb les meves 3 germanes fèiem panallets, era tota una jornada .....ens retavem les mans ens pujàvem les mànigues....i a pastejar....m'encantava tocar aquella pasta que s'enganxava com unxiclet a les mans.....i fer rodones i enganxar-hi piñons un cop sucat amb ou, i fer-ne amb codonyac, de coco, d'ametlles.......

quan acabàvem miràvem el forn cada deu minuts per saber si ja estaven, i després esperàvem per després de sopar menjar-ne fins a rebentar!

Les castanyes les fèia el meu pare, agafava una paella que havia foradat fèia anys i sortiem totes al jardí a veure com espetegàven les castanyes......érem a Sant feliu, sempre feia fred,......recordo que sortia de classe amb un dibuix i marxàvem tots cap a sant feliu,....pantalons de pana, botes d'aigua, jerseys estrets de llana, i ....aquell cap de setmana se'm fèia una eternitat!

aquest cap de setmana marxo a celebrar-ho, com l'any passat, amb els amics.....una jornada empordanesa plena de carinyu, converses, silencis, musica, fotos, i sobretot de castanyes, brases, dinras i sopars que s'ajunten, i ganxet, i riures i més riures

quin sort que tinc!

I AVUI....CAP ON VAIG?

dimarts....m'encanta obrir els ulls abans no soni el despertador, m'encanta obrir la finestra i observar com s'aixeca el dia......poc a poc, va pujant la claror, els sorolls, ......i em fa tanta mandra llevar-me, és quan millor estic, quan millor t'acompanya una abraçada, ......però finalment et lleves.

I avui és un d'aquells dies que em pregunto si el camí és recte, girant cap a l'esquerra, o girant cap a la dreta. Hi ha moments a la vida, que no saps cap a on tirar. D'una banda no vols ser massa controladora, la vida és un nari nant, tot fluint amb el que et va passant......però tampoc vols deixar-te portar per vells sentiments, per esquerdes de coses que ja has decidit deixar a un costat....i és en aquestst dies, que t'asseus davant l'ordenador i penses.....ara mateix, marxaria ben lluny, començaria de nou, per tal de reconeixe'm un cop més.

Por? no ho sé, desconcert? si molt.....no se si algu em llegeix i tampoc se si algu em llegeix si es fa aquestes parrafades filosofals, el cas és que jo si que me les faig! Em pregunto, què hi faig jo aquí? el entit de la meva vida és escriure un blog, treballar fins a quarts de vuit i anar a dormir? No és que vulgui fer grans originalitats, i tampoc és que la meva vida sigui gris i aborrida, ans al contrari, però......avui no sé cap a on tirar, .....de vegades m'agradaria ser més simple, qüestionar-me menys el que m'envolta....potser aquest és el problema!

Recomenacions per avui (recuperant-les d'un dia d'inspiració)

1. valorar cada segón com si fos l'únic
2. no tenir por al canvi
3. aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats
4.dir a les persones que estimes lo importants que són per tu
5 demanar perdó abans que passi massa temps
6. construïr somnis per dirigir el vaixell on navegues

S'ACABA L'ESTIU...

s'acaba l'estiu i deixes enrera el bon temps, els sopars a l'aire lliure de la terrasseta, les samarretes de tirants, les caipirinhes a mitja tarda, la pell luenta i morena, les ungles pintades, les calces de cotó de colorins, els bikinis d'escándalo.......i els collarets africans, les mil i una intencions de canviar mil coses, els projectes xerrats a la plaça amb els amics, les corredisses per ariribar a casa pendre una dutxa i sortir a sopar......i he de dir que m'encanta l'estiu, i ara mateix el tornaria a començar......

però amb la fi de l'estiu arriba la tardor......i també em ve de gust, la fresqueta, els mitjons escalfant-me els dits, les tardes de manta i sofà, el mirar per la finestra i que hi hagi uns núvols grisos, les tormentes que em fan una por que em moro a la nit, i la bici aparcada, el fred a les orelles quan passejo vora el mar.......

apuro el fucsia i el taronja i els grocs que em queden abans no m'inundin els colors grisos i negres d'aquest hivern tan aborrit que tindrem....li haurem de donar un toc d'humor entre tots no?

FINS A LA FI DEL MÓN....

una de les coses que més m'agrada de viatjar és que cada vegada que trepitjo un altre país em redescubreixo, és com si tornés a nèixer....és la sensació de que tu ets qui vulguis ser, o qui et permetis ser....et trobes molta gent pel camí, i és molt curiós qui diu què de sí mateix per definir-se.....normalment la gent s'autodefineix per la feina que fan o el lloc on viuen, això els dóna seguretat dir què fan a la vida i on ho fan....a mi m'agrada més la gent que em parla de qui són en aquell moment......què senten, què busquen, o què somien......de fet la gent que viatja sempre busca alguna cosa, i el més bonic és que sempre n'acabes trobant alguna......jo en aquest viatge m'he retrobat, sé que sembla molt filosòfic però és més senzill, he retrobat una m, no sé quina, però una que estava potser mig adormida.....i tinc ganes de seguir viatjant....xina, nepal, madagascar, india?????

la c. que viatjava amb mi, s'ha enamorat!! si si....ha conegut a en c. i s'han enamorat, o sigui que ara la c. i en c. volen anar junts fins a la fi del món (tal qual s'ho van dir).....és que amics, els viatges potencien la nostra part més emocional i ens fan retrobar coses que moltes vegades a casa som incapaços de retrobar.....sobretot el més important i autèntic: a nosaltres mateixos!!!

EL VIATGE.....20 DIES

Laos és el paradís, és un lloc de gent bona que somriuen, és un riu que espia els racons i els protegeix, laos és una barca navegant silenciosament, són mil·lers de nens somrient, són gent senzilla de parlar a poc a poc, de grans ulls observadors .....Laos és natura, prats d'arròs, búfals adormits, dones treballant, moltes dones treballant, nenes corrent amunt i avall....Laos és un país d'arròs i noodles, de beer-lao, de lao lao.....

Pels qui encara dubteu compreu ja el vol, pels qui no us ho heu plantejat no en dubteu pas: Luang Prabang, Muangsing, Vientiane, Udom Xai, Don Khone......si marxeu cap allà hi trobareu la pau, el repòs i les ganes de deixar-te fluir per tanta naturalitat

Apa un parell de fotos i demàs més.....

NARI NANT....COMENÇO L'ANY

MARXO.....

us semblarà mentida però jo acabo l'any demà i dissabte és dia 0, torno a començar, però no parteixo de cero sinó que parteixo de les mil i una experiencies que he viscut aquests més de 3 anys.....i estic una mica nerviosa, és una sensació entre tristesa i nervis i inseguretat....una mica com quan marxes a viure un temps a fora......que no saps què t'hi trobaràs.....de moment faig un viatge, i quan torni retornaré a la meva realitat, que no sé quina será ni quina vull que sigui

Tinc ganes de seure un temps i mirar, observar, empapar-me de noves realitats, tinc ganes de fer un dibuix de molts colors, tinc ganes de començar un nou procés creatiu, i que aparegui una altra lola, o una altra laia, ....mil personatges que apareixen del no res però sempre et toquen un punt el cor.....tinc ganes de tornar a cadiz, tinc ganes de beure'm una cervesa amb algun bon amic, tinc ganes de menjar molt japonès, d'agafar la bici a quarts de nou, de posar-me un vestit ben sexy, de conduïr descalça, d'olorar el mar, de riure fins a fer 100 abdominals, i d'agafar un avió sense saber cap a on vaig.....

començo un nou any, un nou moment.....la resta serà un nari nant....

DESTINATION: LAOS

me'n vaig!

Ja tinc bitllet i me'n vaig a Laos....a recorrer camins, muntanyes, poblets i temples.....em ve de gust perdre'm pels carrers sense asfaltar, observar com parlen, com miren, com riuen, ....quin so tindrà el seu idioma? quina olor farà el país? com serà el menjar?

aquests viatges em donen d'una banda perspectiva: perquè no tothom té les oportunitats que tinc jo, i va bé com a mínim un cop l'any enrecordar-te'n...i d'altra banda molta energia, perquè cada vegada que marxo recupero una part de mi adormida, i em torno esponja davant totes les petites situacions mundanes del meu entorn....tot adquireix una nova tonalitat i els sons i les mirades tenen tot un altre significat! Quin luxe viatjar! quin gran luxe!

Laos es un país sin salida al mar en el sudeste de Asia y el paisaje, densamente arbolado, consiste, sobre todo, en montañas rugosas, la más alta de las cuales es Phu Bia con 2.820 metros de altitud, con algunas llanuras y mesetas. El río Mekong forma una parte del límite occidental con Tailandia, mientras que las montañas de la Cadena de Annamite forman la mayor parte de la frontera este con Vietnam.
El clima local es tropical y caracterizado por monzones; alrededor del 65% de la superficie está cubierta por una densa vegetación propia de las selvas subtropicales. La capital y la ciudad más grande de Laos es Vientián; otras ciudades principales incluyen Luang Prabang, Savannakhet y Pakse.

La religión predominante es el budismo Theravada que, junto con el animismo comúnmente practicado entre las tribus de montaña, coexiste pacíficamente con la veneración del espíritu. Hay un pequeño número de cristianos y musulmanes.
La lengua oficial y dominante es lao, una lengua tonal del grupo lingüístico tai. En la región montañosa lao hablan gran variedad de lenguas tribales.
La música nacional laosiana es dominada por un instrumento, el khaen (tubos de bambú atados entre sí, presentando distintas notas). Las bandas típicamente incluyen moh lam (cantante) y un ejecutante del khaen (moh khaen) junto a otros músicos. Lam vong es el género más popular de la música laosiana.

Como la comida es la marca registrada de cada rincón del planeta, es interesante conocer el paladar laosiano. El "pan" infaltable en la mesa es el khao niaú (arroz aglutinado), es el acompañamiento de platos como: tam mak hung (ensalada de papaya), mok (locro espeso de bambú y cerdo, envuelto en hojas de banano), lap... (ensalada de carne vacuna /lap cín/, pescado /lap pa/, langostinos /lap kung/), cín lot (bocados de carne frito) o ping kai (pollo asado), son platos con aromas característicos.

Operación TRIUNFO

Estoy enganchada ....no lo puedo remediar....hace dos años no tenía ni TV, era de las que pensaban que siempre es mejor un buen libro, algo de música o silencio.....pero cambié, hace dos años durante el mundial (no me pregunteis porqué) decidí comprar un TV, y ya en la tienda cuando estava decidida por uno de 15 pujgadas, en un arranque calámbrico compré uno de 32! ...llegué a casa con el armatoste ( 4 pisos de subida sin ascensor) dispuesta a pasarme todo el sábado y domingo enganxada a la caja de colores....pero cual mi lamento al darme cuenta que no tenía contratada una antena y por lo tanto no veía nada....pero el caso es que tengo TV y lo miro casi cada noche......y me enganché a Operación Triunfo....hay un tipo llamado risto que es muy brusco pero dice verdades....y sinceramente en general, ni las canciones ni los concursantes ni los profesores son de mi interes pero los comentarios del jurado son fantásticos.

Hau¡y una señora super dulce que hace unos comentarios maravillosos y justos en su medida, luego hay uno que es calvo pero que también tiene una opinión correcta, acertada y profesional de lo que ocurre encima del escenario.....y luego esta el canalla este que es el showman de turno. La verdad es que a veces se pasa, pero es cómico, y muy muy directo!

Un comentario que hizo; le dijo a un concursante que le felicitaba por ser el primer concursante vestido de sofà 8llevaba una chaqueta floreada totalmente de sofà!)

bueno total que estoy enganchada al programa, que al día siguiente me levanto con los ojos pegados a las sábanas....pero por la noche me harto de reir....no lo puedo evitar!

FOTO -INTENCIÓN

acabo de descubrir la fotógrafa Sara Silver, INCERÍBLE, la verdad es que yo no la conocía....de hecho no soy ni tan siquiera una experta en fotografía, pero bueno...el caso es que sin querer la enconctré y dice su biografía que combina la danza con la fotografia....ahora entiendo el porque de la fuerza expresiva que tiene las fotos....de hecho sea, en teatro sea en foto, sea cantando, la fuerza expresiva del cuerpo es brutal

Dicen que la comunicación no verbal és casi el 60% de la comunicación que se establece cuando comunicas con alguien.....por eso es tan importante la organicidad en un artista, pues cuando te toman fotos, actúas o cantas tu cuerpo expresa MÁS que lo que dices o piensas que haces.

Creo que en cualquier proceso creativo es básico lo que pasa por dentor, por eso hay que estar relajado, y teniendo un dicurso interno mínimament interesante!

Habéis provado que os hagan una sesión de fotos? Pues es muy interesante experimentar que te sientes ridícula, porqué no sabes qué hacer!!!! Por eso creo que lo más importante es que te definan que intención quieren y a partir de aquí ir generando asociaciones que te lleven a una mayor expresividad.....

nada que me enrollo, os dejo con el link de la web http://www.sarahsilver.com/
y a ver si puedo colgar alguna foto!!!

el viatge 1001 dies

boomp3.com

DIA APASTELAT....NI FU NI FA....

UF!
quant de temps fa que No escric! No pot ser! Perquè la vida passa....i què em passa a mi?
Doncs ara estic en STAND BY, em sento com un ordenador que ha quedat en estat de bloqueig, no va ni endavant ni endarrera...la veritat és que aquest estat és un estat divertit....et sents com si haguéssis parat les piles....i esperes a que tornin a funcionar,...i de vegades a la vida això és necessari....no pensar tant i en canvi acceptar que la situació és la que és i que com que tot està en moviment ja passarà.....

Bé, avui estic d'un color rosa malva, apagadet amb una mica de blanc pels entorns....vaja, ben apastelada!

SOMRIURES DE BOMBAY

avui he quedat -enganxada- literalment a un llibre, a un projecte i a una persona, tot molt emocionant, llegir lexperiencia d-un noi que un dia, viatja a l-India i la seva vida queda totalment condicionada i trasbalsada per aquest viatge....crec que tothom hauria de llegir aquest llibre, i m-encantaria coneixer aquest noi que ha trobat la manera i el cami per donar allo que te i reconvertirho en moltes vides transformades.

Fa un temps llegia que la vida es un meravellos cami el mon de les possibilitats, i si, es aixi....tenim la possibilitat de fer el que vulguem i com vulguem, i aquesta llibertat es potser el que mes por ens fa......d-altra banda quan veus persones que NO dediquen els seus esforsos a augmentar els ingressos de la seva conta bancaria, o senzillament a fer el que se suposa que hem de fer......sino que escolten el que el cor i la vida els diu, i caminen cada vegada mes segurs que allo que fan es el que han vingut a fer....el noi en questio es diu Jaume Sanllorente i us recomano que feu una busqueda al google quedareu impressionats, emocionats, .....

avui he decidit donar 15€ al mes, no es gaire i mai m-ha agradat donar diners pq sempre he pensat que els canvis han de ser mes profunds, els diners ajuden a resoldre pero el canvi real va per un altre cami.....pero siguem practics donat que son necessaris ¿que son per nosaltres 15 €?, de sobte em sento fatal per totes les vegades que no valoro que 1€ a l-altre punta del planeta son diners que potser permeten menjar a una familia sencera

no se volsatres pero jo hi penso tantes vegades en les persones que existeixen al mon, simultaniament, amb problemes i realitats tan diferents....i m-en sento MOLT responsable, tantes vegades penso que hem d-ajudar als altres a tenir OPORTUNITATS perque la vida, i la felicitat depenen de la quantitat d-oportunitats que et brindi la vida, i de la manera com les enfoquis.....ajudar a l-altre a acomplir el seu somni......tantes vegades penso que si entre tots ajudessim tan sola a UNA persona a realitzar el somni de la seva vida, potser el planeta seria mes de tots.....

aquestes son res mes que unes petites reflexions despres dhaver llegit una part del llibre que dem÷a em penso comprar per acabar, i dirvos que mha tocat el cor de tal manera que alguna cosa en mi ha canviat

SANT JORDI

M'encanta la diada de Sant Jordi, m'agrada els colors que envaeixen els carrers, m'agrada que em sorprenguin amb una rosa, m'agrada aturar-me a observar tots els llibres que m'agradaria llegir, m'agrada veure gent i gent pels carrers, i que tothom sembli content.......

quan era petita, Sant Jordi era una festa molt especial....dibuixaves princeses i dracs, t'explicaven cada any la mateixa història, i t'ho imaginaves amb detalls, sempre hi havia sorpreses, feies una rosa per portar-la acasa, o feies una obra de teatre, o participaves als jocs florals!
Un any vaig guanyar un accèssit ara bé, no recordo amb quin poema....mai he set una gran poetissa, recordo que tenia una amiga, la Laia, que escrivia versos amb molta facilitat, a classe quan ens avorriem li demanava que improvitzés...i jo els apuntava damunt la taula amb llapis,....i m'encantava la rapidesa amb la que aconseguia fer metàfores, sonets i versets!

Aquí en va un d'ella que em vaig aprendre de memòria:

ELS AMICS

diuen que els amics mai se separen
que joiosos dels records viuen pendents
que la flama amb la calor no els vaporitza
ni els congela la blancor del nu d'hivern

diuen que de somnis s'alimenten
i que allò que els uneix és tan intens
que no calen mirades ni paraules
per fer entendre els seus propis sentiments

laia

Bé res més us convido a que em deixeu notes amb un poema improvitzat sobre sant jordi, atreviu-vos!

Aquí va el meu:

Rosa vermella daurada o blanca?

Drac groguenc drogat i agressiu?

Princesa?si

Jo vull ser princesa...

delicada, perfecta, de conte de fades

i no vull príncep, vull drac

drogat?

no!

vermell, rogent apassionat!

perquè ens enfadem?

perquè ens enfadem? perquè ens posem nerviosos? perquè cridem?

Hi ha dies en que és difícil començar el dia, notes una energia bullint a l'estómac i surt en forma de MONSTRE quan algú et diu alguna cosa.....i després....et sents fatal....penses per dins: però perquè m'enfado? perquè em poso nerviosa? perquè crido?

Avui és un dia de blaus i verds foscos, del fons marí, és un dia de sentiments traïts, de poques ganes de tenir ganes......però com diu una frase coneguda: tal dia farà un any!

Cualquiera puede enfadarse, eso es algo muy sencillo. Pero enfadarse con la persona adecuada, en el grado exacto, en el momento oportuno, con el propósito justo y del modo correcto, eso, ciertamente, no resulta tan sencillo. Aristóteles

Creo que es bueno enfadarse para darse cuenta de como y porque se enfada uno, a veces es necesario vivir el enfado para aprender a controlarlo.....este año me enfadé mucho pero voy viendo como controlar eso, en realidad es una energía que tiene tanta fuerza que hace que desarrolles pensamientos que te llevan a la necesidad de 'explotar'.....pero si no les haces caso, si te vas a pasear, te dedicas a limpiar el piso o a concentrate en alguna tarea ....consigues que luego desaparezca la energía y dispongas de toda tu razón para reflexionar....a veces, normalmente, nos enfadamos por tonterías y cuanto más nos irritamos más enfadados estamos, y normalmente no enfadamos con el que menos culpa tiene de la auténtica razón por la que nos enfadamos

conviene preguntarse a menudo: QUE ME PASA A MI?

pueso que normalmente lo que me pasa explica el pq de mi mal humor, y poc tiene que ver con el enfado que sale al exterior....a veces lo que me pasa nos da la respuesta a una situación que no nos satisfce y que durante el día a día camuflamos con mil excusas.

Enfadarse si, pero no mucho gracias!

ELS GROCS...

ahir vaig anar a berenar 'chuches' a un parc del Carmel....us preguntareu què hi fèia al Carmel, però us deixaré amb la intriga, el cas és que vaig compartir la tarda amb un dels meus Grocs.....si, si un dels meus amics grocs, que no és ni un xino ni un mandarí, sinó com diria l'Albert Espinosa algú amb qui tens una rel·lació única, especial, intransferible, i que va més enllà del que està socialment estandaritzat....és algú amb qui t'uneix l'esperit, els gustos, les sensacions, algú amb qui hi has dormit, t'has acariciat, algú que no és ni germà, ni amant, ni tan sols amic......

El Món Groc ...

"En el mundo amarillo, Albert habla de un mundo al alcance de todos con el color del Sol.Un sitio cálido donde los besos pueden durar diez minutos, donde los desconocidos pueden ser tus mejores aliados, donde el contacto físico pierde su connotación sexual, donde el cariño es algo tan cotidiano como comprar el pan, donde el miedo pierde su significado, donde la muerte no es eso que le pasa a los demás, donde la vida es lo más valioso, donde todo está donde tu quieres que esté.Este libro habla de todo esto, de todo lo que sentimos y no decimos, del miedo a que nos quiten lo que tenemos, de reconocernos enteramente y apreciar quiénes somos cada segundo del día.” Eloy Azorín.

Bé doncs ahir vaig passar una tarda ben maca, en companyia del meu groc, i aprofitant un dels petits grans plaers de la vida....sentir-te acompanyada, i relaxada deixant que la conversa se t'emporti, que el sucre se't desfaci a la boca, que et sorprengui un gos entremeliat o un carmel mal embolicat.....deixant que el groc inundi la tarda i embolcalli aquell moment.

Us ho recomano, detecteu el vostre groc i jugueu amb els colors....deixeu-vos portarper les emocions, per la part juganera que heu amagat en algun racó......des de fa molts anys pregunto als amics de quin color se senten, i laixí es persones adquiriexen tonalitats, és una bona manera de detectar la part més profunda de l'altre.

Voleu jugar?

DE QUIN COLOR ET SENTS AVUI?

Jo fa temps que arrossego un taronja brillant, profund amb olor a taronja dolça i de textura ben suau.

SI POGUÉS....

Amics ara mateix, si pogués, em traslladaria una setmana en aquest paissatge, on un dia hi vaig trobar una tranquilitat i un saber estar amb mi mateixa, volaria de problemes i compromisos, de responsabilitats i horaris, volaria del mal temps i allà.....em dedicaria a mirar els crancs porucs que caminen al revés, o les aiguavives transportades a la vora de la mar....si pogués retornaria a respirar, a olorar la humitat i les palmeres, a escoltar el soroll de les fulles i els animals amagats, e veure la lluna sortir majestuosa del mar, a escoltar la força del mar, ....a deixar que el dia s'allargui i es perdi en la immensitat de saber que avui i demà, potser ser`na iguals, però que en el fons tan se val......dunes blanques de pols, la lluna més gran que com mai l'havia imaginat, i els llavis salats, el riure esclatant pels racons, la musica a cada trencant, i ALEGRIA, ALEGRIA DE VIURE........aish!!! Bahia, Bahia......a cidade d'alegria, i Imbassai....el PARADÍS.

DANCE WITH LIFE

Fa dies que no escric, i és veritat que està molt mort, però han set uns dies de molta pressa (mil coses per fer, que si acompanyar a algu a l'aeroport, que si fer bolos, que si feina que si projecte....) però també han set dies de buidar el pap ....em sembla que són moments de molts canvis i molts importants!.....pero ho visc tranquila....avui he pensat que la opció és SER OPTIMISTA, sobretot cuidar-te a tu mateixa, perquè si no ho fas tu.....i després ser conscient que a la vida 'tal dia farà un any' ....aquesta frase m'encanta demostra que les coses tan com vénen se'n van, per tant convé probar de fer com els budistes....'ballar amb la vida'.....fa temps una amiga tenia a les rajoles de la cuina frases que li recordaven que al cap i a la fi, com que tot està en moviment tot és possible!

I sí, TOT ÉS POSSIBLE, només has de desitjar-ho fort i despreocupar-te'n, SABER QUÈ VOLS, i aprendre a triar, només així modifiquem el destí.....i finalment valorar cada moment.

Avui al matí m'he llevat de mal humor però he pensat: PQ??? quina raó tenia? i he començat a pensar en totes les coses meravelloses que m'envoltaven i encara que sembli una happy-happy, he vist que em començava a canviar la cara......

Bé donc, 4 reflexions que m'han servit per no 'matar' al blog, i per de passada recordar el : 'dance with life'

Què difícil és rel·lacionar-se!

Avui al matí quan m'he despertat eren quarts de set, m'he posat a pensar que en un no res el tècnic que ve a posar-me un nou calentador arribaria en breu! Ja m'ho havia dit el dia abans: señorita! llegaré por la mañana tempranito, que yo a las 5:30 ya estoy en marcha!....es clar jo amb la idea de solucionar el tema de l'aigua calenta li vaig dir que si hombre que si!

Aquest matí mentre em dutxava amb aigua gelada i probava de no cridar per no despertar al veïnat, he pensat que les rel·lacions en general són ben difícils (devia ser l'impacte de l'aigua freda a la pell....pq ja em direu si era moment per pensar en això)

però sí, és ben veritat la gent té amics, amb qui , evidentment, té diferències, però no les solucionen! Jo he perdut una amiga i encara no sé pq , un dia ara fa 2 anys em va deixar de parlar!....i aquesta setmana he tingut una diferència amb un amic, i no en vol parlar!

He estat pensant molt en això, serà que a mi no em costa comunicar-me, però es que és BÀSIC, les persones som, pensem, i sentim de manera diferent, i l'amistad i les rel·lacions en general suposen un esforç molt gran per entendre què li passa a l'altre! No n'hi ha prou amb estimar-se, de vegades s'ha de provar de parlar, d'explicar tot el que ens passa per tal d'entendre i que ens entenguin!

Hi ha molta gent que no parla, pensa que és millor així, que el vent s'ho enduu tot.....però aquest és un mal endèmic que cada vegada es fa més gran fins que un dia PAM, peta tot, i de sobte et trobes discutint per coses de fa 3 o 4 o 15 anys!!!!

Avui manifesto que la comunicació és bàsica, que sense ella no existeixen les rel·lacions sinceres i duraderes, i que la gent que NO PARLA es perd la meravella de descobrir que parlant acabes entenent als altres i a tu mateix molt millor! I si ens entenem, som més feliços tots plegats....per tant, val la pena no???

JO VULL SER COM EN FRED I LA GINGER!

Les rel·lacions són difícils, en general, les rel·lacions, de parella, familiars, d'amics, a la feina, de veïns, de coneguts, de nou vinguts.....són molt difícils.......cada moment és únic, i de fet moltes vegades evoluciones cap a d'altres indrets i de sobte et sorprèn de no trobar-t'hi amb la mateixa gent.

amb les amistats això passa molt amics de sempre que ara són trucades furtives un cop a l'any, coneguts retrobats que es converteixen en els teus confidents, parelles de fa molt temps, parelles de fa poc temps....de vegades no sé on és el límit, provo de trobar 'la meva gent' perquè he canviat tant que ja no em reconec en segons quins amics de la infància......de vegades em sento que he de justificar perquè 'mai tinc temps'.....potser en el fons t'adones que de temps en tens poc, i que de rel·lacions per cuidar un munt

no us ha passat mai de dir: he d'anar a veure la tieta que està fotuda i li farà il·lusió, he de trucar a la menganita que fa dies que em busca....he de trucar al menganito que fa l'aniversari

si truco a tothom que he de trucar a part de gastar-me un dineral en mòvil, necessito mínim dues horetes (de 8 a 10h) per enllestir-ho tot.....si quedo entre setmana per sopar o fer birres arribo a casa i no tinc esma ni de fer el sopar......si els caps de setmana quedo amb un i altre deixo de poder: llegir un llibre, escoltar música i escoltar què és el que necessito

de sobte me n'adono que les relacions són difícils pq de vegades no et trobes al mateix moment que la persona que tens davant, potser tu vols soletat i l'altre necessita companyia, potser tu vols silenci i l'altre vol soroll i conversa......i és un fifty/fifty de cada cosa

En Fred i la Ginger crec que demostren el que ha de ser una rel·lació veritable: la que et porta com el ball, la que s'acull al teu ritme vital, la que t'aporta alegria i armonia, la que no l'importa que passi temps pq el temps deixa de ser important quan comences a ballar.....

CARNESTOLTES O JAPO?

Veient aquesta imatge d'una banda m'agafen moltes ganes d'anar a japó, tot i que em dóna la sensació de no tenir res en comú amb aquest país, crec que deu ser una explosió d'efectes inesperats pels sentits......l'altre dia em comentava un amic que és una societat que només treballen, i que la comunicació utilitza uns altres canals d'expressió........em comentava aquest amic meu que mengen molt ràpid, tant ràpid que no demanen ni beguda....i la sopa, de tant calenta que se la beuen la xarrupen amb una intensitat que aquí ratllaria la provocació!

No ´se perquè em dóna avui per parlar de japó però me n'adono que les cultures ens diferencien i que si en una mateixa casa i familia sen's fa difícil entendren's imagino que la benentesa entre segons quines cultures és quasi impossible!

De vegades en la comunicació entre les persones ens deixem portar tant per les nostres propies experiències que acabem pensant que l'altre sent, i s'expressa de la mateixa manera......i no!

Per exemple odio quan algú em diu: ja sé el que vas a dir! i sempre s'equivoquen! perquè? doncs perquè en aquell moment la persona desconeix el discurs intern que jo estic tenint!

Odio també aquesta gent que els hi parles d'una cosa i et responen amb coses que competeixen a ells, per exemple tu expliques que t'ha passat alguna cosa, i en comptes de preguntar les conseqüències d'allò, et responen amb les seves experiencies.

Odio també quan algu em diu: fes-me cas, jo, si fos tu!...ostres, no ho ets! per tant deixa que m'equivoqui, que descobreixi o és que tens la veritat absoluta!

De fet la comunicació fa riure de lo absurds que som els humans....hi ha gent que no calla! però no és el matexi que gent que xerra molt, no! Gent que et fan un monòleg de 30 minuts i no et deixen intervenir en cap moment! I normalment aquesta gent és tan poc empàtica que no se n'adonen que tu fas uns badalls tant grans que has desconecatat fa estona! (això passa sobretot molt al món laboral....la gent es presenta a la teva oficina explican-te uns rotllos! i tú tel's mires pensant en si a l'hora de dinar et faràs un arròs o uns macarrons.)

Perquè el que sí és segur que després de 20 minuts de reunió, ja n'has tingut prou per dir i opinar sobre el tema, no calen més minuts!

De totes maneres he de reconeixer que jo sóc molt xerraire, i que de ben seur que una mica de tots aquestts defectes també els tinc jo!

33...tres vegades tres? o 3x3?

18:00h la meva mare era ala Clínica de la Sagrada Família, tenia una nena d'any i mitg i una d'un anyet que la nit anterior la miraren amb recel, pq alguna cosa no anava com havia d'anar.....la meva mare, la Loli, duia una panxa immensa, i només dos mesos abans el metge li havia fet una ecografia perquè per fí havia arribat la màquina a l'hospital, orgullós de tenir tots els mitjans tecnològics a la seva disposició, el metge li digué: Sra...en porta DOS! un nen i una nena!....d'això en feia dos mesos, però ara estirada al llit pensava que tant li feia si era un nen o dos o dos nenes.....part excepcional, 5 minuts i pim pam fora, les dues criatures....estaven bé....i eren dos nenes!!!! Corrents van trucar a l'àvia, hem tingut dos nenes!....2 nenes? però si ja en teniu 2?????

Avui és el dia del meu aniversari, i del de la meva germana bessona, ....m'encanta ser bessona, jo crec que en el meu cas ha set una mesura contra l'excés d'ego, que com tothom sap els actors n'anem ben carregadets!

La meva germana la Cristina sempre ha set per mi un bastó, quan era petita li demanava la mà per dormir, sempre hem compartit habitació i ens han passat les coses més o menys al mateix temps. La conexió que tinc amb ella va més enllà de les paraules, i els fets.....és una conexió astrològica....ho dic de veritat tenir una germana bessona et fa aprendre moltes coses, i et fa sentir-te més universal i una mica menys individual....des de sempre, has format un equip, de fet al moment de nèixer que tothom està sol i que és un moment importantíssim (de fet per això ho celebrem!!), jo ho feia amb la Cris, i això et marca per tota la vida, d'una manera que no és material i que és força difícil de descriure.

Bé doncs avui us dono les gràcies als que m'acompanyeu en el camí, pq sense vosaltres celebrar l'aniversari no tindria sentit, dono les gràcies a la meva mare per haver-nos parit i al meu pare per haver-me aguantat! (que ha set 'ardua tarea'!)....a les meves 'sisters' pel cami infantil recorregut una època meravellosa de les nostres vides, innolvidable i única, a la Cris per ser la meva meitat espiritual, i una font de protecció, i als amics per la companyia, la diversió, la comprensió....pels moments tristos i els feliços i ...... sobretot dono gràcies a la vida perquè m'ha donat tantes OPORTUNITATS que em considero plena fins a les orelles, d'experiències, il·lusions, records, somnis, i vida!

Bon dia tingueu!!! avui acaba un moment i en comença un de nou, i aquest 3+3 serà l'any d'assentament i troballes!

RULETA D'ESPECTATIVES...A PUNT DE FER-NE 33!

avui no he pogut dormir, m'he despertat 3 vegades i tot i que somiava eren somnis tan lleugers que em semblava estar desperta....total que avui sóc un ñap de son, ....això em fa pensar en la crisis dels 30 i tants....la veritat és que vivim en un món ple d'espectatives, tant de les que ens generem nosaltres mateixos com les que ens generen els altres, però les pitjors espectatives són les que ens vénen donades.....pregunto: que s'espera d'una dóna de quasi 33 anys?....responc: socialment s'espera que tinguis una bona feina, que tinguis parella i fills (a poder ser! que sinó ja fem tard!), que tinguis un pis, viatgis prou, i que tinguis una vida social prou suculenta...ah! i m'ho deixava que estiguis fent un màster o a punt de fer-lo!

.....i sortir d'aquesta ruleta dèspectatives és força difícil.....em sento com una ovella.....s'espera de mi que tingui i em comporti com la resta d'ovelles, ah! i si per casualitat no ets així llavors ets: una alternativa, una budista, o una anada d'olla.

i jo vull fer un crit al NO! som el que som i ho som AVUI, demà´com diuen a Brasil 'Déus dirá'...

el meu repte per aquest nou any de la meva vida és deixar de generar espectatives mentals sobre el que se suposa que he de ser i/o fer, perdre la por als canvis i acceptar-los com un 'recoveco en el camino' i aprofitar i organitzar el meu espai i el meu temps d'acord amb el que realment vull fer (no el que s'espera que faci!)

i si avui plou....demà ja sortirà el sol!

Vigilia del meu 33 aniversari, he de reconeixer que em fa por fer-me gran, perquè des de petita he vist la gent gran sempre molt preocupada! i entrar en aquesta etapa adulta (o haver-hi entrat des de fa uns anys) em provoca vertígen.....suposo que és el mateix que deuen sentir les que han de ser mares, ....................però amb bons fonaments tothom surt endavant!

MÉS FILOSOFIA

Fa un munt de dies que no escric.....ha set una barreja entre anar de bòlit, i tenir poc temps per escriure el que realment vull dir....

Estic a punt d'acabar l'any, avui encara puc dir que en tinc 32, la veritat és que fent una reflexió sobre aquest any diria que l'he pensat i analitzat molt, però ha estat tranquil i passatger.....l'altre dia pensava que de vegades vivim situacions o moments que només amb el pas del temps sen's fan molt especials......al moment que els estem vivint ens semblen normals.....perquè és normal passar-s'ho bé, tenir salut, amics i familia (és normal???? o és un rpivilegi???)... de sobte un dia te n'adones que han passat anys i panys d'aquell dia, i que el context que t'envolta ara és ben diferent i de sobte penses: com és que no me n'adonava i observava més aquell meravellós moment?

És per això que des de fa un parell d'anys estic prioritzant la meva familia, per davant de tot, penso que vivim anys meravellosos junts i que no seràn eterns i que per tant cal disfrutar-los......

L'altre dia recordava quan estudiava teatre, tot i que vaig començar quan ja en tenia 25, ara penso que repetiria totes aquelles escenes inventades on tan i tan bé m'ho vaig passar! Per exemple! La Frontera: d'una setmana per l'altre t'havies d'inventar un personatge que en l'època de la guerra civil espanyola havia de passar la frontera, quan arribaves a classe hi havia un grup de persones que feien de policies i un altre que erem personatges....era increíble veure només en arribar tot una serie de persones (personatges) desconeguts, poc a poc, a mesura que avançava l'acció anaves descobrint què li passava a cada un per dins.....era molt macu! El més divertit era quan creaves un personatge que 'anava disfraçat d'un altre personatge' per tal de no ser descobert...per exemple una nena filla de republicans, disfraçada de nena pija que estudiava en un internat a Anglaterra......llavors tot era molt intrigant! i de sobte aquell personatge que t'havies cregut era d'una altra manera .....el joc irrealitat realitat....

Doncs aquells meravellosos anys van passar i de vegades voldria tornar-los a viure.....com molts d'altres: de nena jugant a fireta amb les germanes, el primer dia de la universitat, el meu erasmus, edimburgh, estudiant teatre i inventant personatges, treballant al Malic de Barcelona, corrent amunt i avall pel forum, brasil......

i tants d'altres moments, per això crec que són importants varies premises:

1. valorar cada segón com si fos l'únic
2. no tenir por al canvi
3. aprofitar totes i cadascuna de les oportunitats
4.dir a les persones que estimes lo importants que són per tu
5 demanar perdó abans que passi massa temps
6. construïr somnis per dirigir el vaixell on navegues


deuen ser aquests 33 que 'se avecinan' els que em fan estar philosophical....ahir però llegia un llibre que deia: primer filosofia i després decideix......

ELS REIS MAGS

M'agrada tant la història dels reis.....un amic m'explicava l'altre dia que eren tres científics, un buscava aigua i tenia tots els estris per fer-ho, l'altre mirava les estrelles i es coneixia el firmament, i l'altre buscava l'elixir de la vida, un alquimista envoltat de tubs....i tots tres eren els 'mags' de l'època......un de ros, un de roig i un de ben negre......quan era petita me'ls imaginava arribant a casa, i us asseguro que els veia entrar per la finestra......els reis mags a casa meva són moments de 'deliri', estem tots junts, obrim regals, cridem riem, ballem, ens abracem.....i ara que hi ha nebots, encara és més emocionant....llegir a les seves cares la il·lusió, la sorpresa, l'emoció.....perquè els nens el dia de reis estan molt emocionats, i tant se val si el regla és per ells o per tu, ells només veure un paquet embolicat ja s'emocionen....busquen noms, i si no saben llegir et pregunten què hi posa,......t'ajuden a estripar papers, organitzen la festa i fan que els més grans ens emmirallem mirant-los!

M'encanten els Reis, m'encantaria una tarda de xerrades amb ells, i m'encantaria que aquesta tradició no es perdi mai, perquè és ben nostra, de casa, de festa i d'il·lusió!

BON ANY 2008

DESITJOS I PROPÒSITS

El 2007 va ser un any de molta feina, i de molta energia....si l'hagués de resumir amb dues paraules diria que ha set un any on hi ha hagut el millor i el pitjor de mi mateixa. Però també ha set un any de descobriments personals, d'un viatge meravellós a Cuba, de pelis basura, de festes organitzades en un ex-puticlub, de riures i amics, de molt d'esport, de poca lectura però molta observació, de calçots i calçotades, de familia, molta familia, naixements i batejos, i de moltes bodes.......i amics, i viatges petits i bones converses.

Desitjos pel 2008
tolerancia, comprensió, menys materialismes, més autocrítica, salud i esperança i molta empatia

Propòsits pel 2008
més calma, menys reacció i més dulzura, continuar el camí, fent camí....llegir i escriure, fer un curt de cine mut, un viatge, aprofitar la familia, cuidar als amics, menys malhumor i més paciència, i sobretot més respirar i saber dir NO!

I en resum, crec que aquest 2008 anirà carregat de novetats, de processos interns, de moltíssimes creacions i d'una sopresa especial! Apa doncs, SOM-HI!!